JO NO SÓC ... ROBERT REDFORT

Companyia Catanyol de Sat Narcís
Text del dr. Soler.

Lloc: Teatre de Sant Narcís.
Diumenge 14 de Febrer 2010. A les 19:00 h.
5 Euros !!


Escena 23 ( escena final )
Situació
Han passat 6 setmanes després de l’últim cafè. La Clara ha deixat la feina al Pireu i ha trobat un plaça de contractada laboral dins l’administració; concretament al Consorci de les xxxxx .
En Jordi ha tingut molt de temps per pensar i un dissabte, ennuvolat i trist, envia un sms a la .
Queden un dijous al migdia per dinar, al Restaurant la Pandera, a tocar de Bodells.

Al Restaurant ...

Clara: Has tardat molt a respondre el meu sms?
Jordi: Vaig perdre el mòbil. Més ben dit, me’l van robar conscientment.

Clara: Que vols dir !
Jordi: Si dissabte ! mentres sopava a Girona. Algú em va agafar el mòbil i no ha aparegut fins ahir dimecres.

Clara: Quina cosa més estranya. Deuria ser algun dels teus amics ...
Jordi: Pot ser ! El dr. Soler diu que va ser la conjunció Neptú i Mercuri que es troben fen de les seves.

Cambrer: Que hi posarem ?
Jordi : Un Coulant de Xocolata amb Gerds !
Clara: Per mi, un Flan de Coco amb Crema de Maracuya.
Cambrer: Molt be ! ( el cambrer recull els plats)

Pausa

Clara: I que fa el teu company Carles ?
( Clara és posa una engruna de pa que balla per la taula a la boca amb el dit petit de la mà dreta mentres mira fixament en Jordi ).

Jordi: En Kasko ! je, je ... Va fent. Dissabte em va dir que era un aficionat !
Clara: Del futbol !
Jordi: No, no ! un aficionat inexpert en les arts nocturnes.
Diu que no podem anar a ballar a les 12:30 de la nit, que aquella
hora només van a aguantar la barra els separats i divorciats.

Clara: Ah ! ( sospir) com jo no surto, amb en Sebastià, més tard de les 12h.
No sé quin tipus de gent hi ha a les 12:30h.
Jordi: Compraré dos entrades pel teatre, si et decideixes ... podràs anar a dormir a les 6 h del matí.
Cambrer: El Coulant ... i el Flam de Coco ...
(el cambrer col·loca suaument els plats sobre la taula)

Cambrer: Que vagi de gust, parella !
Clara: ( doble sospir) ens a dit parella !
( Clara posa un bocí de flam a la cullereta i l’acosta a la boca d’en Jordi)

Jordi: mmm ! molt bo ! ... he d’explicar-te una cosa molt seriosa.
Clara: El pan que habla, el pan que habla .... ( somriures).
Jordi: Mira Clara ! m’agrades ... m’agrades molt.
Em passo el dia pensant amb tú i quan miro al futur et veig al meu costat.

Silenci

Jordi: Ja fa temps que t’ho hauria d’haver dit però no he tingut el valor. Com ara ens veiem tan poc, he pensat que és el moment de donar el pas.
Jordi: Ja sé que vas amb en David però si tú creus que, remotament, pots donar el pas ... jo t’espero.
Jordi: ( esbufec) Ara ja he ensenyat la meva carta ! ... i és d’amor.
Clara: ( nerviosa) Sí, t’ha costat una mica.

Fi de l’obra.

Banderilla roja i gualda

Feiem uns pintxos al barri vell - seitons amb vinagre, truita de carbassó, botifarra de seba ... - ; acabat el tercer zurito, i amb les mans plenes de d’oli i uns esmicolats tovalons de paper entre els nostres dits enganxosos, vam inicar una conversa amb unes noies ben simpàtiques. Una excusa ben portada va ser l’alternativa adient per matar aquell toro; no sabiem si ens portaria a sortir per la porta principal acullits entre aclamacions i entusiasmes populars, o, el més probable, pata al cul i de dret a l’hospital a causa d’una empeitada mal donada d’una vaca de l’Albera empordanesa ...

No ens vam tallar gens; de bon principi, vam posar el llisto de la tanca ben alt i vam començar a conversar de la terapia gestalt, la programació neurolinguística i el coaching transformacional. Van ser uns primers temes de debat ben encertats - i calurosos en la seva dialèctica - amb els pintxos a mig mastergar, regalimant entre el darrer molar corcat i la galta butida. La xerrada va guanyar confiança a mesura que pasaven els minuts, i després de l’última cervessa, ben entonats de cap i pantalons, vam enfilar cap al bar River de la plaça del cul de la Lleona, com a bons gironíns , amb la il·lusió de veure caure alguna cosa d’aquella nit plena d’estrella.

Era una llàstima, no obstant, que amb aquelles tres feminas al davant de la barra, filles de la bellesa d’Atenea, ens manques un mascle bogardia per rematar la feina d’una bona i precisa estocada - a l’estíl Manolete, entre la cinquena i la sisena vertebra, amb un moviment acompesat de cadera- . L’estimat amic Casu no ens havia trucat i ens haviem d’espavilar tot sols al bell mig de la plaça a tocar de l’Onyar. Tanmateix vam tenir sort, vam clavar una “banderilla”, ben donada ... si ben donada. Premi: dues orelles. Ni els més vells aficionats a l’art de la tauromaquia recordaven “un paseillo” o “un salto de piton” com el del dr. Soler d’aquella nit de setembre.

Una alegría con topos y unos ojos claros.

Carles y Jordi habían ido a una sucursal de La Caixa, a sacar los últimos billetes de la paga del mes de mayo. Un par de talejos de 50 fueron suficientes para compensar la desidia de aquella tarde con una buena cena en algún restaurante del barrio madrileño de Lavapies ; con el hambre en el estomago nos imaginábamos entre mollejas fritas a la cordobesa, chipirones en su salsa o pimientos fritos de la Ribera, todo regado con un buen tinto tempranillo, de la nueva denominación “Sierra de Madrid”.

Mientras esperaba en una oscura esquina me adentre por una callejuela entre la Cava Baja y el Mercado de la Cebada, a unos pocos pasos encontré un restaurante, Matrikum; uno de aquellos lujares con luz tenue en rojo y negro que ofrecía una buena carta a un precio razonable. Como buen catalán hacia mis cálculos cuando, de repente, dos señoritas muy apuestas entraron decididas por la puerta del local. Una sonrisa con escote de topos blancos pero fondo rojo y unos ojos claros - como el agua cristalina de la bahía de Cádiz - me impulsaron sin remedio y con destino a la barra de ese ambigú.

En el fondo, las botellas relucientes; en la barra, las dos chicas y una supuesta conversación y a medio camino Fabrizio, el camarero de la Umbria italiana.

Tienes mesa para tres – dije inclinando la cabeza.

En aquel momento me sentí observado por aquellas dos bellezas, note una cierta ligereza, como un cambio en mi cuadrante astral, como un masaje suave de peluquería … había vuelto – por fin - a la realidad, me alegraba dejar de ser un hombre invisible.

El Mètode del Doctor Cassú

La cosa era simple. Jo l’anomeno “ el Mètode del doctor Cassú “ en honor a un oficinista clàssic que em solia creuar en un cafè al centre de Girona; exercia d’administratiu burocràtic de dia però de nit era el rei de la subjugació carnal. L’havia vist actuar més d’una vegada en els bars i pubs de la ciutat immortal.

El seu procediment era clar i directe, com en el reina natural i salvatge de l’home prehistòric. No deixava peu a la indulgència, ni al perdó. En el seu exitós sistema el mascle humiliava, forçava, sacsejava, imposava el seu criteri d’home per sobre de la indefensa femella. No distingia en l’acte, consumat o no, entre el dolor físic i el plaer carnal, tot era una única via d’ explosió físico-emocional de conseqüències imprevistes i atzaroses.

Primer, demanava el seu cafè al cambrer, amb un sonoritat suau però enèrgica. L’ona acústica s’expandia pausadament i era captada per la glàndula hipotímica femenina descarregant un lleugera segregació dopamínica que conectava directament amb el punt G. Era infalible. La imposició d’aquell mascle i la seva feromona feia pensar en l’esclavitud i subjugació de la emperadriu rusa a Rasputin, de les rosses texanes al rei Elvis Presley .
Sí, era aquella submissió, a cops violenta, en que la dona experimenta el desig de complaure al mascle. Fos una femina professional rellotgera, una virtuosa assistenta social o una professora de piano poc satisfeta, cap podia evitar caure en el penetra’n mètode narcotitzant del doctor Cassú.

Aquell estiu el vaig tornar a veure. Vaig anar a demanar un beefeater amb gel a la Carpa Numolit; de sobte , allà es trobava. Quiet però ferm, amb un moviment automàtic que col·locava la cigarreta entre els seus llavis mentres el fum sortia nasalment. La mirada de periscòpic sondejant en un vaivé de nord a sud la marea humana. La gent com les ones, és movien en moviment pendulars al ritme de Carlinhos Brown’s. Només havia de bufar en el seu xiulet dopamínic perquè el gènere femení claudiques davant la seva droga. Era ell, Elvis Cassú Presley. Havia canviat Memphis per una renovada Girona.
Continuarà ...