Banderilla roja i gualda

Feiem uns pintxos al barri vell - seitons amb vinagre, truita de carbassó, botifarra de seba ... - ; acabat el tercer zurito, i amb les mans plenes de d’oli i uns esmicolats tovalons de paper entre els nostres dits enganxosos, vam inicar una conversa amb unes noies ben simpàtiques. Una excusa ben portada va ser l’alternativa adient per matar aquell toro; no sabiem si ens portaria a sortir per la porta principal acullits entre aclamacions i entusiasmes populars, o, el més probable, pata al cul i de dret a l’hospital a causa d’una empeitada mal donada d’una vaca de l’Albera empordanesa ...

No ens vam tallar gens; de bon principi, vam posar el llisto de la tanca ben alt i vam començar a conversar de la terapia gestalt, la programació neurolinguística i el coaching transformacional. Van ser uns primers temes de debat ben encertats - i calurosos en la seva dialèctica - amb els pintxos a mig mastergar, regalimant entre el darrer molar corcat i la galta butida. La xerrada va guanyar confiança a mesura que pasaven els minuts, i després de l’última cervessa, ben entonats de cap i pantalons, vam enfilar cap al bar River de la plaça del cul de la Lleona, com a bons gironíns , amb la il·lusió de veure caure alguna cosa d’aquella nit plena d’estrella.

Era una llàstima, no obstant, que amb aquelles tres feminas al davant de la barra, filles de la bellesa d’Atenea, ens manques un mascle bogardia per rematar la feina d’una bona i precisa estocada - a l’estíl Manolete, entre la cinquena i la sisena vertebra, amb un moviment acompesat de cadera- . L’estimat amic Casu no ens havia trucat i ens haviem d’espavilar tot sols al bell mig de la plaça a tocar de l’Onyar. Tanmateix vam tenir sort, vam clavar una “banderilla”, ben donada ... si ben donada. Premi: dues orelles. Ni els més vells aficionats a l’art de la tauromaquia recordaven “un paseillo” o “un salto de piton” com el del dr. Soler d’aquella nit de setembre.